Mida del text: A | A | A
  Presentació
Presidents
Secretaris generals
Seus des del 1907
Patrocinadors del centenari
Contacte

Dolçaina i tabal

No s’entén la música tradicional catalana al País Valencià sense l’aportació dels dos instruments més emblemàtics de tot el ventall tradicional: la dolçaina i el tabal (o tabalet).

L’aprenentatge d’ambdós instruments es feia, fins fa poc (l’últim terç del segle xx), de manera tradicional: les melodies i els tocs es transmetien de pares a fills, quasi com la llengua, metafòricament parlant. Els coneixements musicals dels intèrprets, en la majoria dels casos, eren inexistents.

L’ús social, musicalment parlant, era bàsic i fonamental en totes les manifestacions festives de la majoria dels pobles, i el repertori, tradicional per excel·lència, es nodria de les modes del moment.


Aquest estat paleolític (en el bon sentit de la paraula, ja que ens ha permès sobreviure) de fer les coses donà pas, al final de la dècada dels setanta, i ajudat pel canvi de règim, a un procés normalitzador i de reviscolament de tot allò relacionat amb la vida i els costums privats —llengua, manifestacions culturals pròpies, danses, músiques...— d’un poble alienat per uns processos històrics d’encuny jacobí.*

A partir d’aquest moment neixen agrupacions, colles, escoles, etc., com ara el conservatori José Inturbi de València, on comencen a impartir-se classes de dolçaina i tabal amb una metodologia molt més natural, fonamentada en coneixements musicals i en l’evolució tècnica dels intèrprets.

Aquest procés ha fet que aquest món tancat, fonamentat en l’herència del progenitor, esdevinga un món obert on el nombre d’intèrprets ha crescut a un ritme vertiginós.

LA RENAIXENÇA HI ÉS.

GAUDIM-NE!!

* La influència fusteriana, amb els seus «papers d’urgència», fou cabdal en aquest aspecte, malgrat que cadascú assumisca un grau determinat d’emplet o de consciència.

Puja